El Camp de Morvedre

El terme està format en part pel parc natural de la Serra Calderona i en part pel riu Palància i la seua vall. El terme disposa de la massa forestal més important de la comarca del Camp de Morvedre i de la Comunitat Valenciana.

Està situat al nord-oest de la comarca del Camp de Morvedre, a la vall del riu Palància. El riu divideix el terme en dues meitats, quedant el nucli urbà a la dreta. Les muntanyes més elevades del terme municipal són el Picaio (388 m), la Costera (261 m) i la popularment coneguda Muntanyeta de l’Ermita (229 m), als peus de la qual s’estenen les cases del poble. El clima és mediterrani. La zona muntanyosa del terme (365 hectàrees) està coberta de pins, de propietat municipal; hi ha també timó, romer i un poc d’espart. S’accedeix a aquest poble des de València a través de la A-23 i agafant després la CV-327, després de travessar la localitat veïna d’Algímia d’Alfara. La vegetació és típicament mediterrània. En aquest municipi es cultiva el secà (ametlers, garroferes i oliveres) i el regadiu (sobretot tarongers de distintes varietats). Destaquem els mesos d’hivern, durant els quals els tarongers ens ofereixen la seua fruita amb un esclat de color taronja. La població d’Alfara de la Baronia, com que no va patir invasions després de l’època romana, va ser típicament romana fins a l’arribada dels musulmans. Jaume I va conquistar l’alqueria d’Alfara, que va passar a formar part de la baronia de Torres Torres. El 1270 es va entregar la baronia a Bertrà de Bellpuig, i posteriorment la baronia va passar a altres cases nobiliàries. La més important va ser la dels Vallterra (1445-1760), i els últims senyors van ser els Castellví, des del 1780 fins a l’extinció dels senyorius.

El nom d’Algar és, com diuen la majoria dels experts, d’origen àrab i significa cova, caverna, gruta, concavitat del terreny… El poble, conegut en altra època també com “Algar dels Frares“, segons consta en alguna enciclopèdia, i anomenat “Algar de Palancia” a partir de l’entrada en vigor del Real Decret de 27 de juny de 1916, signat pel rei Alfons XIII i pel President del d’aleshores Consell de Ministres, Alvaro Figueroa, Comte de Romanones, hui baix la forma valenciana d’Algar de Palància, està situat a la vall del riu Palància, entre la Serra d’Espadà, que la separa de la conca del riu Millars, i la Serra Calderona, que la separa de la comarca del Camp de Túria, i forma part de la subcomarca de la Baronia, dins de la comarca del Camp de Morvedre. Cal dir en aquest punt que Algar no ha format part en capmoment de la Baronia de Torres-Torres, com és el casd’Alfara de la Baronia i Algímia d’Alfara, ja que Algar constituïa Baronia pròpia. Algar es troba a 187 m. d’altitud i dista 42 quilòmetresde la ciutat de València i 15 quilòmetres de municipis importants com Sagunt (capital del Camp de Morvedre), Sogorb (capital de l’Alt Palància) i la Valld’Uixó, poble important de la comarca castellonenca de La Plana. Algar es troba a 15 quilòmetres de la mar Mediterrània, és a dir, a una distància xicoteta de platgescom les de Sagunt, Moncofa, etc. El seu terme municipal limita amb els termes de Sagunt, Alfara de la Baronia, Soneja, Sot de Ferrer i Sogorb. El relleu del terme d’Algar es caracteritza per la presència de xicotetes muntanyes de 200 a 300 metros d’alçada, com la Solana, la Forca, el Castellet, etc. El clima és mediterrani marítim, amb estius calorosos i hiverns suaus. Les plujes són escases, oscilant les precipitacions anuals entre els 400 i els 500 litres per metre quadrat. Les temperatures oscilen entre els 17º i els20º C, sent les més extremes durant juliol i desembre. No obstant, a l’hivern com a l’estiu hi ha dies ambtemperatures extremes. La vegetació natural hui es caracteritza per la pràctica absència d’alzines. En canvi, el pi s’estén per tot arreu, inclús a les terres de labor abandonades per la seua escasa rendabilitat agrícola. A més, es trobem amb la garriga (coscolla, espart, romaní, farígola, margalló, espígol, etc.). Als rius i barrancs destaca el baladre, la pita i la figuera de pala. Pel que fa a la fauna, a les muntanyes i terres de secàtrobem el conill (que s’estén, als últims anys també per les terres de regadiu), la perdiu, la llebre, la rabosa, i des de fa uns anys alguns exemplars de porc senglar. Cal dirtambé que, com a conseqüència dels tractaments amb productes agresius (herbicides, etc), es nota una disminució d’aus i ocells a les terres de conreu, inclúsd’aus migratòries. Al casc urbà encara podem veure el teuladí. Respecte a la població, Algar, que històricament va passar dels 605 habitants que tenia en 1845 als quasi 800 habitants a principi del segle XX, ha perdut població, si bé darrerament s’ha recuperat un poc. Els cens de població actual del municipi és de 500 persones censades, entre les quals cal destacar 50 estrangers de diverses nacionalitats (magrebís, romanesos, búlgars, anglesos, etc.) i varis veïnsde la Urbanització “Montes del Palancia”, ubicada en el propi terme municipal. Tot i això, el poble augmenta de fet la seua població durant els caps de setmana i, sobretot, a l’estiu i a les festes. En referir-nos breument a la història d’Algar, i d’acord amb SATURNINO AROCAS, es pot dir que existeixen quatre períodes clarament diferenciats: Primer període.– Des d’abans de l’any 1000 fins l’any1238, és a dir, des de la seua fundació pels àrabs (ignorem la data exacta, però amb tota seguretat posterior a l’any 711) fins la seua conquesta per les tropes cristianes de Jaume I el Conqueridor, rei de la Corona d’Aragó. Sembla que, durant aquest període es va construir, al lloc on actualment es troba l’església parroquial de la Mercé, una xicoteta mesquita musulmana i després una ermita cristiana. Es possible que també la cisterna siga d’aquesta època, encara que es una cosa que caldría constatar més sòlidament. Segon període.- Desde la conquesta cristiana per les tropes de Jaume I fins l’expulsió dels moriscs del regne de València l’any 1609, i que va afectar com és obvi els pobladors moriscs d’Algar, els quals constituien pràcticament la totalitat de la seua població, i que forenobligats a emigrar cap al nord d’Àfrica, restant el pobledesert i despoblat. Durant aquest període, Raimundo Morelló (o Ramon Morelló), primer senyor cristià d’Algar, per decisió del rei Jaume I, va fer la cessió del poble per testament a l’Orde de la Mercé, fundada per Sant Pere Nolasc, assistit del seu confesor i jurista Ramonde Penyafort, canonge de Barcelona, Orde a la qual el rei Jaume I li va otorgar sempre la seua protecció. Sant Pere Nolasc, junt amb la Mare de Déu de la Mercé i Sant Ramon Nonat són els patrons d’Algar. Per aquesta decisió de Raimundo Morelló, el General de l’Orde de la Mercé va passar a ser el Baró d’Algar, títol que encara hui ostenta de forma honorífica. Escut mercedari. Raimundo Morelló va deixar també en testament a l’Orde de la Mercé el convent d‘Arguines (situat a pocs quilòmetres d’Algar, hui terme de Sogorb) i un hospital que en aquest hi havia, disposant que les rendes d’Algar serviríen per al manteniment de l’hospital d’Arguines. A partir d’aquest moment històric, i durant molts anysdesprés, va existir un vincle molt fort entre Algar i Arguines i ambdós van fruir d’una gran protecció dels reis de la Corona d’Aragó, per exemple l’exempció del “monedatge” per als habitants d’Arguines i d’Algar, impost sobre els béns mobles que va establir el rei Pere II. Com a conseqüència de la Guerra de les Germanies, es va obligar a la conversió forçosa de les minoriesmusulmanes del regne de València. L’any 1525 foren tancades les mesquites que hi havia a la Serra d’Espadà, la qual cosa va provocar una forta revolta dels musulmans d’aquest indret, inclús de la gran moreria de Sogorb. Els rebels varen escollir un cabdill: l’alagarí Garbau, llaurador que tenia l’ofici d’alamin d’Algar, és a dir, de jutge de recs. Garbau fou empresonat pels homes del Duc de Sogorb i fou condemnat a mort, sent, junt amb elsseus fills, trossejat pel botxí. Tercer període.– Des de l’any 1609 fins l’any 1836. Després de l’expulsió dels moriscs l’any 1609, com hem dit adés, arriben al poble els primers cristians vells, concretament 26 famílies. El dia 1 de febrer de 1610, ambla presència del Baró, Fray Felipe Guimerá, el Comendador del Convent d’Arguines i el Justícia d’Algar, es llegeixen els “Capítols de Població per als Vasalls de la Baronia d’Algar“, l’original dels quals es conserva a l’Arxiu històric municipal. En els Capítols de Població s’estableixen els drets i obligacions dels primers pobladors cristians del nostre poble. Cal dir que, encara hui, es conserven alguns dels cognoms d’aquests pobladors, per exemple, Bojó (o Boixó), Mora, etc. Alguns congnoms, en canvi, com per exemple Maldonado, s’han perdut. L’antiga ermita cristiana fou derruida l’any 1701, començant la construcció de la nova església l’any 1702, la qual semblaque fou acabada de construir l’any 1730, segons una inscripció que es troba al campanar. L’any 1836, com a conseqüència de la Desamortització acordada pel Govern espanyol, cessael domini del Baró i abandona el poble l’últim fraremercedari, el qual ocupava el càrrec d’administrador i sacerdot d’Algar. Quart període.– Des de l’any 1836 fins l’actualitat. Després del cessament del domini de l’Orde de la Mercé, Algar es torna municipi independent i comença a tindre Ajuntament propi. Cal destacar durant aquest període històric l’esforç dels pobladors d’Algar encaminatbàsicament a la lluita per la possessió d’aigues necessàries per a regar els concreus d’horta, cada vegada en augment. En el segle XIX, diversos Alcaldes d’Algar varen publicar “Bandos de Buen Gobierno”, preocupant-se per regular la vida municipal i per aconseguir una correcta convivència al nostre poble. Cal citar els “Bandos de Buen Gobierno” de 1848, 1850 i 1882, dels Alcaldes Josep Molina, Josep Mora i Albert i Salvador Mor i Ros, respectivament. Durant aquest període, Algar també es veu afectat d’una manera o altra, per tots els esdeveniments que tenen lloca Espanya (guerres carlines, cops d’estat militars –elsanomenats “pronunciamientos”, tan freqüents al segle XIX-, Primera República, guerra al Marroc, Dictadura de Primo de Ribera, Segona República, Guerra Civil, Dictadura del General Franco y l’Estat democràtic actual, baix la forma de Monarquía constitucional, etc.). També cal dir que , durant els segles XIX i XX, es produixen importants realitzacions i transformacions a Algar, totes les quals han fet possible que el nostre poblesiga actualment un poble modern i dotat de serveis dignes en tots els aspectes, amb una bona qualitat de vida, la qual darrerament també es veu afectada dissortadament per la greu crisis econòmica estesa per tot arreu però que afecta molt especialment a Espanya i, en particular, als valencians.

Gràcies a la localització geogràfica en una vall amb forma de ferradura oberta cap al mar, aquest municipi gaudeix d’unes característiques climàtiques especials dins del clima mediterrani occidental. La seua superfície és totalment plana i està drenada per dos barrancs que desemboquen en la marjal. L’economia és bàsicament agrícola i aquest és el paisatge més característic de Benavites, fins al punt que els magatzems i els camps de tarongers ocupen pràcticament la totalitat de la superfície.

Forma part de la subcomarca de les Valls, a tan sols 7 quilòmetres de la costa mediterrània. Està situat sobre una superfície plana, formant un sol nucli amb la vila de Faura. La seua economia es basa essencialment en l’agricultura, pràcticament dedicada al monocultiu de la taronja.

Canet d’En Berenguer ofereix un contrast de tarongers i costa marítima. A l’extrem sud de la costa trobem el far de 30 metres construït el 1904, mar endins, a 300 metres. Aquest Racó de Mar disposa d’una platja natural de 80 metres d’amplària, d’arena fina, aigües transparents i escassa profunditat, a més del port esportiu i unes condicions extraordinàries per a la pràctica de la pesca. També és possible visitar el museu etnològic i poder apreciar d’aquesta manera com es vestien, vivien i es comportaven els naturals de Canet en el passat. L’església de Sant Pere Apòstol, segle XVIII, d’estil gòtic, es troba sobre una altra anterior construïda al segle XIV. La Casa Palau, construïda entre els segles XVII-XVIII, i nombroses alqueries del segle XIII.

Estivella està situat a la comarca del Camp de Morvedre i té una població de 1.436 habitants, encara que aquest nombre s’incrementa durant l’època estival. Per les seues terres discorre el riu Palància, que flueix als peus de la serra Calderona. El seu terme municipal, de 21 quilòmetres quadrats, confronta al nord amb Torres Torres, a l’est, amb Sagunt, al sud amb Albalat dels Tarongers i Segart, i a l’oest amb Serra. Dista 30 quilòmetres de la ciutat de València. La seua economia es basa en l’agricultura, principalment de cítrics. Anys arrere es feien activitats artesanals, com ara la fabricació de catifes de nuc a mà i la de pintes d’asta de bou. Actualment ja té un xicotet polígon industrial. S’està integrant en el sector turístic i d’oci, ja que disposa d’un càmping enfocat al turisme rural —Càmping Serra Calderona— i d’un parc d’oci —El Plà d’Estivella, situat als peus de la muntanya del Garbí.

Faura està situat a 5 quilòmetres al nord de Sagunt. Pertany a la subcomarca de la Vall de Segó. Les seues terres estan rodejades de tarongers i són fèrtils gràcies a les aigües de la Font de Quart. El terme es divideix en partides, com Almorig, Rubau, el Roll, la Gatrrofera, Dalt i Baix; i paratges com les Hores, els Llogarets, la Rodana, el Colador i Muro.

El municipi està situat a la província de València, a la comarca del Camp de Morvedre, i inclòs així mateix en la subcomarca de la Baronia. Està enclavat al sud-est de la serra Calderona, en la conca del riu Palància. L’extensió del terme és d’11.3 quilòmetres quadrats; està situat a 100 m sobre el nivell del mar, a una distància de 30 quilòmetres de València i a 6 quilòmetres del nucli de Sagunt, la qual cosa indica una situació privilegiada, ja que està situat entre muntanyes, però al mateix temps molt prop del mar. Actualment té uns 2.500 habitants i en els últims quatre anys se n’ha registrat un gran augment degut a la proximitat a València i a Sagunt i a l’excel•lent comunicació per carretera amb ambdós, i és el poble de la subcomarca de la Baronia que ha registrat un augment més significatiu, trobant-se actualment en plena expansió quant a població i a construcció de nous habitatges.

Està situat a la Vega Baixa del riu Palància, a 28 quilòmetres de València i a 2 quilòmetres de Sagunt. Pel nord limita amb les muntanyes de la Rodana i Ponera. L’economia està principalment basada en l’agricultura de regadiu.

Està situat a només 7 quilòmetres de la costa, al nord de la província de València, i limita amb la de Castelló. Pertany a la subcomarca de la Vall de Segó. La seua població oscil•la entre els 1.100 habitants i l’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura de regadiu.

El seu terme municipal és de 3,26 quilòmetres quadrats i discorre, d’oest a est, des dels últims contraforts de la serra d’Espadà fins a pràcticament a la vora de mediterrani, en plena marjal prelitoral. Ubicada en el centre de la denominada Vall de Segó, els patricis romans que habitaven a Sagunt ja van construir a la zona les seues cases, per les abundants aigües de la Font de Quart, el seu clima benigne i l’harmonia dels seus paisatges. Les seues terres han donat origen a la millor maduixa del país, a un raïm moscatell excepcional, a les millors taronges de la regió i a una horticultura en què destaca actualment el meló de tot l’any, el meló d’Alger i la tomaca.

Segart està envoltat de muntanyes i enclavat en plena Sierra Calderona, a 35km de València.

Torres-Torres és una xicoteta i tranquil·la població situada a la comarca valenciana del “Camp de Morvedre”, a la vall del sota Palència, a mig camí entre Sagunt i Segorbe, a tan sols 40 km de la ciutat de València. La seua economia es basa principalment en l’agricultura, sobretot en el regadiu, destacant el cultiu de la taronja. Les hectàrees de secà es reparteixen entre ametlers, garroferes i oliveres. La resta del terreny és muntanyenc amb pins i matoll